Nota: el tema d’aquesta narració no sembla gaire de grafisme, de passatemps, d’humor, ni d’il·lustració. Però si mireu el web veureu que també escric contes de tant en tant. I aquest m’ha vingut al cap arran de les sensacions que he tingut en aquests dies de confinament més lax. Després de tot, dic de mi que “dissenyo, dibuixo, faig somriure i faig pensar”. Doncs, sí, aquest conte és per pensar.

Capvespre. Va al seu aire, tric-trac-tric-trac, a bon ritme, per una avinguda ampla. No hi passen gaires cotxes, fa estona que no n’ha vist cap. Molt de tant en tant alguna moto o un cotxe escadusser, probablement d’algun servei de manteniment, o un vehicle policial a baixa velocitat fent la ronda. “Distància”, pot llegir en el rètol lluminós, vermell, del sostre. Total, pel cas que li fan! Però sí que hi ha bicis, moltes bicis, que van i venen en totes direccions. I persones corrent. Soles. O en parella. La gent, després de setmanes tancada té ganes de sortir, de fer esport, de moure’s. És lògic. El que no és lògic –ni lògic ni assenyat– és que després de tots els avisos hi hagi tanta gent que ha decidit sortir en grup. En ramat.
Quarts de nou. Ell va al seu aire, tric-trac-tric-trac, a bon ritme. Més a prop dels seixanta que dels cinquanta, va haver de deixar això del running a causa de molèsties molt serioses en un genoll. L’impacte, ja se sap, no és bo, i sovint s’acaba així. Ha substituït el córrer pel caminar ràpid (força ràpid, o molt ràpid, segons qui s’ho miri). D’això se’n diu marxa esportiva, i cada cop hi ha més adeptes que la practiquen. Però ell, quan en parla, en segueix dient “sortir a córrer”. Ve a fer uns deu quilòmetres en una hora i mitja, si fa no fa. En menys si és pla, en més si hi ha pujades i baixades (sí, les baixades també li fan reduir la velocitat, per allò del genoll). Intenta moure’s per llocs amb poca gent, però aquests dies és impossible. Hi ha gent a tot arreu.
S’esforça per vigilar el seu entorn i mantenir distàncies prudencials. Mira d’anar per la dreta, si és possible, i ha de calcular bé com fer els avançaments a persones que han sortit a passejar. Es tomba, mira enrere (no sigui que vingui una bicicleta o un runner a més velocitat), entra a la calçada procurant deixar tanta distància com pot. Torna a pujar a la vorera força metres més enllà, conscient que darrere d’ell corre un rastre d’aire que s’atreveix a batejar com a “brut”. No vol que la parella que passeja l’hagi de patir.
És darrere del jardí botànic. Ja no falta gaire per arribar a dalt, al castell. Torna a haver de mirar enrere, torna a sortir a la calçada, més enmig encara, aquest cop. De cara, pel seu cantó, baixa un ramat de jovenalla, sis en total, quatre nois i dues noies, corrent, xerrant, rient. En creuar-lo, una de les noies se’l mira amb un posat estranyat. Què no han entès –s’indigna ell– d’això de poder sortir a fer esport de manera in-di-vi-du-al? Què no han entès d’anar per la dreta? Què no han entès de deixar distàncies de seguretat? Què no han entès de portar la mascareta posada per evitar el possible efecte aerosol?
L’efecte aerosol. Quan ens movem, i molt més quan practiquem esport i pugem les pulsacions i respirem més fondo, expel·lim moltes més microgotetes que quan estem aturats. Això ho fem tots, no se’n salva ningú: tots llancem capellans. I aquesta malaltia es transmet amb molta facilitat gràcies als capellans. No és un al·legat en contra de l’Església, és –senzillament– una realitat com un temple: el virus i els capellans són bons amics. I com més de pressa anem, més gran és el núvol de capellans que ens envolta. Com més de pressa anem més s’allargassa aquest núvol invisible darrere nostre, aquest aire que ell s’atreveix a batejar com a “brut”. És per mitigar tant com sigui possible aquest efecte aerosol que corre amb la mascareta posada. No tant per protegir-se –que també– com per protegir la gent que hi pugui haver al seu voltant. Distància i màscares fan una bona combinació. I, evidentment, rentar-se bé quan un arriba a casa. Però la dutxa, quan es ve de fer esport, es dona per descomptada.
No sol fer-ho, perquè ell acostuma a anar a la seva, però aquest cop es tomba amb indignació a mirar-se el grup. Veu com uns metres més avall el ramat passa entre rialles ben arran de la parella que ell tant s’havia esforçat a mantenir a distància. Pensa que aquests dos fan bé de dur la màscara posada.

–Coi de canalla! –remuga la Clàudia que gairebé topa amb dos d’ells.
–Sí, déu n’hi do –rebla en Joan veient-los baixar esbojarrats.
La Clàudia i en Joan ronden els quaranta anys i viuen junts des d’en fa força. Ara sort en tenen de la feina d’ell, funcionari a l’ajuntament, i teletreballant des de casa, és clar, perquè ella és (era?) treballadora d’un companyia aèria i els seus ingressos depenen d’un ERTO que ni ha començat a cobrar.
Sense cap violència, com qui no vol la cosa, s’aixeca una mica de vent que fa voleiar algunes llavors. Llavors, o pol·len, tant se val, el cas és que fan coure els ulls. Sense ni adonar-se’n, amb un gest instintiu, en Joan se’ls refrega per fer fugir la molèstia.
–No et toquis els ulls, home –el renya ella.
–Què –pregunta ell, que ni se n’havia adonat.

–No sé com es pot córrer amb la mascareta posada –diu la Sílvia al Teo mentre corren cap avall–. Has vist aquest tio que pujava? Tot suat, esforçant-se… i amb la cara tapada. Com es pot respirar així?
–No es pot. Segur. Però em sembla que era un vell i deu tenir por de morir-se encomanat. Es morirà ofegat –se’n fot el Teo, jove i sa. Immune. Totpoderós.

Pocs dies després en Joan porta la vianda de la setmana als seus pares, bona gent que ja han fet els vuitanta. Tots plegats s’han après bé la coreografia. El fill truca a baix. L’Adela, la mare, obre, deixa al replà les bosses buides de la setmana anterior i es torna a ficar a casa, sense tancar la porta. El fill arriba, rebufant, ha pujat els dos pisos carregat amb dues bosses amb teca per tota la setmana. I productes de neteja, i el que calgui. S’estima més no agafar l’ascensor. És un lloc que s’ha tornat sospitós. Deixa les bosses a terra i recull les buides. Es miren. Se somriuen des de sota les màscares. Fan el gest d’enviar-se un petó. El Joan pare (mira tu que originals, pare i fill es diuen igual) saluda el seu fill des de darrere la seva dona, aixecant la mà. Intercanvien algunes frases, curtes, no aprofundeixen en res. El virus és terriblement antisocial. Quan en Joan fill baixa, entre tots dos recullen les bosses, en Joan pare s’enfada amb la seva esposa, “no carreguis tant, dona, ho puc fer jo”, però ella li va traient pes i va buidant la bossa a l’escala mateix perquè el seu home no hagi de carregar tant. Sempre tenen aquesta discussió. Mai no va més enllà. “Mira que n’ets, de tossuda, mestressa”. “Doncs tu déu n’hi do”. I riuen. Ells no ho saben, però avui en Joan fill, al carrer, quan ha marxat de cals pares, ha notat que li picava una mica el coll. No hi ha donat importància. Al vespre s’ha trobat pitjor.

Capvespre, dies després. Va al seu aire, tric-trac-tric-trac, a bon ritme. Torna a pujar fins al castell, com ha anat fent fins ara. Esquivant la gent, allunyant-se’n tant com pot. Amb la màscara posada. Ja té ganes de poder pujar l’altra muntanya, la de l’altra banda de la ciutat, per ampliar el seu radi d’acció, però ara per ara continua estant prohibit. Normal. Des que la gent va començar a practicar esport en grup, des que es van descontrolar els refotuts ramats, la situació ha empitjorat. Hi ha hagut un rebrot important de casos. Corren rumors que el Govern dubta (sempre dubta, no ha deixat mai de dubtar) de fer marxa enrere, de tornar a un confinament més dur, com el que van tenir fins fa no gaire. Els metges ho aconsellen. Però ja se sap, no sempre se’ls fa cas.
Quarts de nou. Ell va al seu aire, tric-trac-tric-trac, a bon ritme. Mira d’allunyar-se d’un ramat que pretén passar-li ben a prop, aquest cop compost per gent ja a la trentena llarga, perquè hi ha ramats de totes les edats. Fins i tot l’altre dia va veure un ramat de bicis, gairebé a dalt, compost per gent que fregaven els setanta. Va pensar que deu homes de setanta anys no eren, precisament, gent que vivia a la mateixa casa. O potser sí, va riure per dins, deuen viure plegats en un asil d’imbècils.
Però ja ni s’indigna. Només li queda una gran ombra de pena que arrossega fins a la dutxa, i que se li arrapa per dins i per fora, un no hi ha res a fer que no marxa ni amb l’aigua i el sabó. El desguàs no sap endur-se el desencís. I això que no sap que ell és un afortunat.
No sap que els dos Joans, pare i fill, estan ingressats a l’hospital, un molt greu, l’altre sembla que no tant. Potser la distància no era prou, o la llauna que la mare va agafar, o… Qui sap.
No sap que ara l’Adela i la Clàudia han de viure soles, més soles que mai, recloses, amb la por de no saber dels seus marits, amb la por de deixar córrer el temps sense saber si elles també ho han agafat.
Tampoc sap que el ramat de jovenalla que es va creuar amb ell ja fa molts dies, tan similar als altres ramats que ni el recorda, no ha tornat a sortir a córrer. Que l’amiga de la Sílvia i dos dels nois tenen símptomes menys greus però són a l’hospital, que un dels nois i ella mateixa són assimptomàtics sense saber encara si el tenen o no i que el Teo, jove i sa, immune, totpoderós, ara és a cures intensives, amb la tràquea envaïda per tubs connectats a una màquina que respira per ell i que l’està mantenint –ara per ara– amb vida, boca avall, sedat, en un coma induït sense el qual moriria de dolor.

Si t'ha agradat, comparteix-ho amb: