Un conte curt
Principal Il·lustració i grafisme Humor Passatemps Un conte curt—No em creieu, oi? —preguntà l’Eloi emmurriat i sorprès alhora.
—Que sí, home, que sí. Però ara has d’anar-te’n a dormir. Au, puja i demà ens ho
expliques tot un altre cop —fou la resposta de la mare, donant-li a entendre que ni
ella ni el pare estaven disposats a deixar-se prendre el pèl. Acompanyà les paraules
amb un petó amorós i una suau empenta que dirigia el noi cap a l’escala—. Bona nit,
fill.
—Bona nit —es tombà també el pare, aturant per un moment els seus maldestros
intents d’encendre la llar de foc —. I procura adormir-te de pressa, que és molt tard.
L’Eloi, més que pujar l’escala, es va arrossegar cap amunt. No era pas por allò que
sentia perquè, al capdavall, aquells eren uns animalons completament inofensius.
Però s’havia indignat en comprovar que els seus pares no volien fer-li cabal en un
afer que a ell li semblava important. I encara va ser a temps d’escoltar la veu del seu
progenitor des del pis de baix:
—Mira que n’arriben a tenir de fantasia els nens, oi?
Però l’Eloi, ell prou que ho sabia, era un noi molt entenimentat i mai no havia estat
precisament un prodigi de fantasia. Des de ben menut —ara ja era gran perquè feia
tercer de primària— havia posat en dubte la validesa de certes tesis que escampaven
els adults quan explicaven contes. La caputxeta, posem per cas, era una bajanada
d’allò més inadmisible. De tothom és sabut que els llops no tenen la capacitat de la
parla i, encara menys, les habilitats suficients per disfressar-se d’àvia. Si el
protagonista de la història hagués estat un ximpanzè, per exemple, encara hauria
pogut ser mereixedor d’un cert benefici del dubte, però un llop…
Com cada divendres a la nit en aquesta època de l’any, quan arribaven, feia fred a la
caseta de la costa. Com cada divendres al vespre, havien sopat encara a ciutat,
havien vist a la tele la previsió meteorològica i havien carregat el cotxe amb totes les
andròmines necessàries. I, au, cap a l’Empordà hi falta gent! L’home del temps els
havia indicat que tindrien un cap de setmana plaent, tot i que ja havia començat
l’hivern. S’esperava un temps assolellat al litoral i, això sí, calía anar amb compte
perquè es preveien intenses nevades i glaçades en zones altes de l’interior. No els
afectava. Durant el trajecte només havien trobat algun floc de boira ocasional que no
feia cap nosa: més aviat feia bonic.
Ja ho sabien de cada divendres: amb cinc dies d’estar-se la caseta tancada, el fred de
l’hivern tenia prou temps per arrapar-se a les parets i la primera cosa que havien de
fer en arribar era foragitar-lo. El pare encenia la llar de foc —per a un home de ciutat,
a principi de temporada encara li resultava una feina ben complicada— i la mare
posava en marxa l’escalfador de l’aigua i una estufa de butà per si el seu marit no
se’n sortia. L’Eloi havia d’anar-se’n ben de pressa cap al llit, al pis de dalt. A la seva
habitació hi havia una placa elèctrica que posava en marxa tan bon punt hi entrava.
Després se n’anava al lavabo i, quan tornava al dormitori, el fred ja havia començat a
emprendre una lenta retirada.
Però aquell dia era ben diferent dels altres. L’Eloi va anar per obrir la porta i va notar
que alguna força s’oposava al seu desig. Va empènyer-la amb tot el seu pes i, quan
va cedir, una ventada gèlida el fuetejà tot ell amb tanta violència que feina va tenir
per aguantar-se dret. Trobà l’interruptor i encengué el llum. Hi havia una tempesta.
Flocs blancs es movien de banda a banda de l’habitació emportats per la fúria de
l’aire. Els ninos Ci-Joe que hi havia damunt la tauleta de nit semblaven figuretes del
pessebre més hivernal que mai no s’hagi vist i la cortina onejava rabiüdament com
una bandera blanca. Intentà fer una passa cap a l’interior, va relliscar i va caure de
cul a terra. El sòl era glaçat. Allò que més el va sorprendre, però, va ser la mitja
dotzena de pingüins emperadors que jugaven animadament i que, en veure’s
sorpresos, van córrer a amagar-se sota el llit. Amb penes i treballs aconseguí arribar
a la placa elèctrica i la va engegar.
Després va anar al lavabo, va fer el pipí i, mentre es rentava les dents, pensà que,
potser, calia dir-ho als pares.
Ja hem vist al principi de la història que no se’l van creure gaire. L’Eloi, enfurrunyat,
tornà a pujar l’escala i entrà a l’habitació, que ja havia començat el procés de
desglaç. Mentre es posava el pijama va contemplar a pler un pingüí amb ulleres
fosques i un parasol, prenent l’estufa damunt l’estoreta mentre espicossava
mandrosament trossets de peix fregit de dins d’una carmanyola. S’adormí pensant
que tenia raó l’home del temps: nevades i glaçades en zones altes de l’interior… de la
casa. I si no s’hagués adormit tan de pressa, hauria pogut sentir, mitja hora després,
quan la mare va pujar a veure si el nen dormia bé, la veu de la dona dirigint-se al
marit:
—No sents com una olor de peix aquí a l’habitació del nen?